L’habitatge s’adapta a la topografia d’antics horts esglaonats en feixes per reduir el moviment de terres i establir una relació directa amb el paisatge a diferents nivells. La casa combina un sòcol de formigó no climatitzat amb un volum d’habitatge construït amb entramat lleuger de fusta i CLT, formant una envolupant tèrmica contínua de baixa demanda energètica. L’orientació sud, la captació solar, la ventilació creuada i la distribució sense passadissos formen part d’una estratègia bioclimàtica que optimitza espais i recursos. La prefabricació, la simplificació constructiva i l’ús eficient dels materials contribueixen a reduir la petjada ambiental durant tot el cicle de vida.
L’habitatge s’implanta aprofitant la topografia existent, formada per antics horts esglaonats en feixes. La casa s’adapta als diferents nivells del terreny per reduir el moviment de terres i establir una relació directa amb l’exterior. A la planta d’accés, aquesta relació té un caràcter més públic i garanteix la connexió directa amb el carrer, mentre que la planta principal s’obre a un espai exterior més íntim, en continuïtat amb el prat i el paisatge de muntanya.
A partir d’aquesta implantació, el projecte respon a una doble voluntat: reduir l’ús de recursos i minimitzar la petjada ambiental de l’edifici, donant alhora resposta als condicionants econòmics. S’opta per una arquitectura racional basada en la suficiència, amb materials de baixa energia incorporada i solucions capaces d’assumir diverses funcions. La simplificació dels sistemes constructius i la prefabricació permeten optimitzar l’execució, reduir residus i facilitar el futur desmuntatge i reciclatge dels components. Al mateix temps, una envolupant tèrmica d’altes prestacions redueix la demanda energètica durant la vida útil de l’habitatge.
La planta d’accés es concep com una zona no climatitzada destinada a aparcament, emmagatzematge i instal·lacions. Es resol amb formigó i blocs de formigó vistos, prescindint d’aïllaments i revestiments innecessaris. Aquesta estratègia concentra els recursos i les prestacions tèrmiques allà on són realment necessaris i redueix tant els costos inicials com el manteniment futur.
Per sobre d’aquest sòcol, l’habitatge es transforma en una caixa de fusta construïda amb entramat lleuger, on estructura, aïllament i envolupant s’integren en un mateix sistema constructiu. La planta principal s’obre àmpliament cap al sud per aprofitar la llum natural, la captació solar i les vistes. Sala d’estar, menjador i cuina formen un únic espai continu al qual s’incorpora l’habitació d’ús habitual, permetent desenvolupar gran part de la vida quotidiana en una sola planta.
A la planta superior, un espai flexible articula dues habitacions i un bany i s’obre sobre la sala mitjançant una doble alçada. Aquest buit reforça la relació entre plantes, incrementa l’entrada de llum natural i afavoreix la ventilació creuada tant horitzontal com vertical. La distribució utilitza els espais principals com a elements articuladors de les peces de dimensions més reduïdes, eliminant passadissos i aprofitant al màxim cada metre quadrat.
Estructuralment, la casa combina parets portants d’entramat lleuger de fusta amb un mur interior de CLT coincident amb el carener de la coberta. Aquesta crugia central organitza l’habitatge i separa els espais principals dels espais de servei. A la façana nord es concentren l’escala, els banys, el safareig i altres usos complementaris, que funcionen alhora com un coixí tèrmic respecte de l’orientació més desfavorable.
L’orientació completa l’estratègia bioclimàtica. Les façanes mitgeres es mantenen cegues i les obertures a nord es limiten a les necessàries per il·luminar i ventilar els espais de servei. En canvi, les estances principals s’obren al sud per maximitzar l’assolellament a l’hivern, la llum natural i la relació amb el jardí i el paisatge. Topografia, orientació, estructura de fusta, envolupant tèrmica i distribució treballen conjuntament per aconseguir un habitatge eficient, flexible i de baixa petjada ambiental.
ESTRATÈGIES BIOCLIMÀTIQUES
ESTRATÈGIES EN L’ÚS DE RECURSOS