Cal Gastó
Altura Arquitectes en col·laboració amb Llamazares Pomés, Instal·lacions: ATECI, Constructora: Construccions Llesui, Restauració: Retoc restauració
Rehabilitació del patrimoni cultural d’Andorra
Cal Gastó és un dels pocs conjunts arquitectònics representatius de l’organització social i econòmica ancestral que va perviure a Andorra fins principis del s.XX. En aquest sistema, “la casa”, entesa com a unitat familiar, era una institució hereditària lligada a la producció agroramadera que permetia el desenvolupament d’una economia en gran part autosuficient i pràcticament de subsistència.
Tot i que la primera referència documentada de la família Gastó a Canillo data del 1428, quan es parla de Ramon Gastó Abella com a Cònsul de la parròquia de Canillo i membre del Consell de la Terra, cal suposar que la família estava assentada al territori des de feia més temps. En un document de l’arxiu parroquial de finals del s.XIV ja es fa menció de la casa en una reunió per repartir-se les pastures.
La casa era l’edifici al voltant del qual girava tot l’univers familiar i les diverses generacions que hi han viscut l’han anat transformant i fent-hi afegits fins al dia d’avui. D’acord amb les inscripcions gravades al mateix edifici, com a mínim s’hi assenyalen tres reformes o ampliacions importants. La del 1619, amb la data gravada al bastiment de fusta de la porta de l’habitació principal de la casa, i les dels anys 1701 i 1828 amb les dates gravades en sendes pedres de la façana. A principi del s. XX, a part de la casa i de les terres, tot el conjunt de Cal Gastó incloïa diverses edificacions annexes de caràcter agrícola i ramader com l’era, l’ereta, un paller i les bordes d’Incles.
Totes les transformacions al llarg dels segles van anar cristal·litzant de manera orgànica en l’edifici fins que, després dels fets tràgics del 1943, la casa va quedar tancada. Va ser al 2016 quan els hereus de la família van decidir tornar-la a reviure i afrontar una nova rehabilitació i reforma que permetés adaptar-la als usos actuals.
L’any 2018 el Govern d’Andorra acordà incloure la Casa i el conjunt de les dues eres associades a la secció segona de l’Inventari general del Patrimoni Cultural d’Andorra, com a Bé Inventariat.
En aquest context, la primera visita a la casa per poder-la conèixer i començar el projecte de rehabilitació va ser impactant pel fet d’entrar en un habitatge congelat en el temps 75 anys enrere. L’encàrrec, transmès amb gran sensibilitat i emoció per part dels hereus, era el de fer un projecte digne de l’edifici. Calia entroncar la reforma amb el passat de la casa i que aquesta fos respectuosa tant amb la història com amb el llegat de patrimoni constructiu que teníem al davant. Alhora l’actuació s’havia d’entendre com un pas més en les successives adaptacions de l’edifici a les noves condicions de cada temps.
Així doncs, la proposta es va treballar de manera que es poguessin conservar i posar en valor no tan sols els trets característics que expliquen la tipologia i les tècniques constructives pròpies de l’Andorra anterior al s.XX sinó que també es van voler conservar aquells elements més subtils i subjectius com ara les textures i la llum que atorguen un caràcter propi a la casa.
A grans trets la casa es caracteritza per unes grans parets portants de pedra acomodada amb morter de fang que conformen dos crugies que es repeteixen des de planta baixa fins el llosat. Mentre que la crugia de llevant va de nord a sud, la de ponent està dividida en una altra paret que també arriba fins el llosat. El sistema d’estructura horitzontal i la coberta està format per uns sostres lleugers de biguetes i posts de pi negre.
Originalment a l’interior, els usos quedaven ben segregats per la paret mestra central de manera que a la gran crugia de llevant hi havia els espais més representatius de la casa com l’entrada, el soler i la sala de més amunt amb algunes habitacions, mentre que als petits espais que conformen les crugies de ponent i als annexos s’hi reservaven les estances més secundàries o utilitàries com el celler i la quadra a planta baixa, l’habitació principal i el pastador amb el forn a planta primera i una altra habitació i el rebost i graner a l’espai del cap de casa.
El projecte proposa retirar les petites estances de factura més recent i que dividien la crugia principal amb envans de fusta i recuperar l’estructura essencial de la casa definida per les parets mestres de pedra. Partint d’aquí, s’ha distribuït el nou programa assignant un ús independent a cada espai. De les dos crugies de la casa, a la de llevant s’hi ubiquen les zones de dia i d’ús en comunitat mentre que a la de ponent s’hi reserven els espais per a les habitacions. A la planta baixa, on hi havia el celler, el graner i la cort del cavall s’hi ha fet un petit spa i zona d’aigües. Pel que fa als sostres, s’ha reforçat i conservat tot l’embigat i l’entrebigat original destacant especialment alguns senzills enteixinats als espais originalment més nobles. A més de mantenir-los com a testimonis constructius de diferents èpoques i estils, es considerava de manera positiva la sensació de lleugeresa i elasticitat que ofereixen en caminar-hi en contraposició amb la pesantor i rigidesa de les gruixudes parets de pedra.
Amb l’objectiu de satisfer les aspiracions bàsiques de confort sense comprometre la conservació patrimonial, s’ha identificat els espais amb uns requeriments de confort més alts com són les habitacions i la zona de d’aigües i s’hi ha dissenyat unes envolupants que permetin incorporar gruixos importants d’aïllament. Així, les habitacions s’han pensat de manera que cadascuna disposa d’una zona d’accés que conserva la pedra i paviments originals i per tant també l’aire més antic i per contra, la zona del llit, es converteix en una caixa de fusta contemporània i impol·luta que permet aïllar les parets i fer un espai bombolla confortable que també inclou les peces dels banys fetes amb tancaments de fusta i vidre. Les parets de la caixa, des del llit, es converteixen en un marc que emfatitza la visual d’un retall de la façana i les finestres originals de la casa.
Per altra banda, a les zones més representatives i on s’hi desenvolupen activitats de socialització s’ha volgut respectar la materialitat de l’estructura, els acabats i revestiments originals. D’aquesta manera a la gran crugia de llevant s’hi ha preservat les textures i sensacions de la casa primigènia deixant els panys de pedra i els arrebossats amb morter de calç.
Pel que fa al volum exterior, l’objectiu ha estat el d’aconseguir que la intervenció interior passés completament desapercebuda de manera que per fora, no es percep cap tipus d’actuació en tota la façana. Per assolir-ho s’ha dedicat un gran esforç en restaurar les finestres originals, que són un compendi de l’evolució de la finestra de fusta en la història de la construcció. Cal Gastó conserva finestres sense vidre des de la baixa edat mitjana amb triple porticó i motllures al bastiment, fins a les primeres finestres amb quarterons i vidres senzills clavats procedents de França. Per compatibilitzar la conservació d’aquestes fusteries amb la millora de les prestacions tèrmiques i acústiques necessàries s’ha optat per restaurar i mantenir les finestres originals a la seva posició i dissenyar un sistema de nous bastiments fixats al mur per la cara interior que suporten fusteries d’acer de secció molt estreta que no es perceben des de l’exterior i que emmarquen les finestres originals.
